Catàleg
Crònica de la independència
Autor:
Patrícia Gabancho
Col·lecció: L'Arquer
« El balanç del 2037 ens dóna la dimensió exacta del somni. »
La lectura d’aquest llibre és el més a prop que podem estar de viure la independència de Catalunya (fins que arribi).
Text de contraportada
L’any 2037, Daniel F.G., un científic català que viu al Canadà, rep l’encàrrec d’escriure un balanç sobre Catalunya per commemorar els trenta anys de la seva independència. Aquest llibre edita els papers que en Daniel aplega en la primera visita d’aproximació a la realitat catalana: entrevistes amb polítics, historiadors i periodistes, i un recull d’articles de premsa. El material s’ordena en dues carpetes: l’una analitza el moment de la independència, el procés previ, les reaccions a Catalunya i a Espanya, els problemes que s’hi susciten… L’altra, la construcció del país, prop de tres dècades després, en cultura, llengua, societat, economia, territori, esport… i Barcelona.
El llibre és, doncs, la crònica de la independència de Catalunya, a través d’una ficció periodística amb la màxima versemblança i un ull posat en la realitat actual. Els personatges i comentaristes són reals i coneguts, per tal de provocar en el lector la il·lusió d’estar vivint els fets en temps real. El balanç del 2037 ens dóna la dimensió exacta del somni.
La lectura d’aquest llibre és el més a prop que podem estar de viure la independència de Catalunya (fins que arribi).
Data de publicació
26/02/2009
ISBN
978-84-664-1058-8
EAN
9788466410588
Pàgines
280 pags
P.V.P.
18€
P.V.P E-book
13,95€
cm
- Comparteix:
-
18 Comentaris
Eulàlia ( Lector ) (26 agost, 2009; 21:01)
Sra. Gabancho, aquest llibre m'ha agradat molt. L'he llegit gairebé d'una tirada. També crec que no seria tant complicat proclamar la independència de Catalunya, només cal que els nostres polítics ho tinguin clar i això ja és més difícil. Amb la independència moltes coses ens anirien millor. Eulàlia
Andreu ( Lector ) (05 juny, 2009; 13:46)
El més trist és el pronòstic per al País Valencià: ens quedarem fora. Tampoc sorprén a ningú. Tant de bo almenys catalans i illencs ho aconseguiu prompte.
Arnau Tintó ( Lector ) (11 maig, 2009; 23:48)
Estic viatjant per les repúbliques bàltiques i parlant amb gent que encara no ha fet els 40 anys, que van viure en primera persona el deslliurament de la llosa soviètica, i llegint al mateix temps, a l'autobús i les hores lliures, aquest fabulós llibre. Què us haig de dir, no sona més inversemblant el llibre que els testimonis lituans que m'expliquen el seu pacífic procés d'independència, que fou només violent perquè els fills de puta de l'exèrcit rus van esclafar 14 persones de les 30.000 que van anar a protegir la torre de la televisió el dia que el parlament lituà va proclamar, contra tot pronòstic, el trencament de tot vincle amb la unió soviètica. I si els lituans van poder amb Rússia, què és un monstre sense escrúpols (i ja seria hora que tothom ho admetés sense estúpids complexes progres o comunistes o jo què sé quines palles mentals es poden arribar a fer per pensar que és o ha estat res envejable), si els lituans, desemparats llavors encara de la UE, van poder amb Rússia, com no hauríem de poder els catalans desempallegar-nos d'Espanya. La Patrícia, a través del seu llibre ens dóna un missatge collonut: quan siguem independents, sense haver de malgastar tantes energies a discutir-ho tot amb Espanya, i administrant els nostres recursos, no tindrem aturador. Quina il·lusió poder-ho viure. Perquè ho viurem.
Joan ( Lector ) (08 maig, 2009; 19:42)
El primer homo sàpiens tampoc no sabia que era el primer d´una nova espècie.
TONI de CIUDADANOS ( Lector ) (07 maig, 2009; 23:57)
Jaume I de Aragón, se consideraba Rey de España, así lo recogen sus escritos y crónicas, lo mismo que su Suegro Alfonso X el Sabio de Castilla y Sancho III de Navarra. Todos tenían la idea de pertenecer a una Entidad ideal superior, a la que aspiraban que sus reinos volvieran a renacer. Lo que no sabia Jaime I es que era catalán, pues esa palabra no existía, por eso se titulaba Conde de Barcelona y Duque de Gerona, pero ese título que se ha fabricado el nacionalismo de la Confederación Catalano-Aragonesa, le sonaría a chino
Joan ( Lector ) (07 maig, 2009; 09:30)
La teva nació, Espanya, existeix en base a un gran engany, mentre que Catalunya existeix i vol existir en base a la voluntat de la seva gent. Vet aquí la diferència. Però no espero pas que ho entneguis ni que ho comparteixis. Aquí a Catalunya tenim clar des de fa molt temps que amb Espanya no hi ha res a fer.
Joan ( Lector ) (07 maig, 2009; 09:28)
Atilano, si no diferencies la política lingüística aplicada sota un règim dictatorial que aplica la pena de mort de l´aplicada en base a decisions democràtiques, val més que ho deixis córrer. Catalunya té la política que té senzillament perquè la immensa majoria de partits polítics catalans l´ha recolza (CiU, PSC, ERC, ICV...) On és el problema?
Atilano ( Lector ) (06 maig, 2009; 17:03)
Pues Joan la politica lingüistica de la Generalidad es calcada a la política franquista. Lo que no entiendo es como gente que a vivido la represesión de una lengua, ahora hagan represión a otro. Tan legitimo es tu defensa del independentismo como mi defensa de la Nación una.
Joan ( Lector ) (06 maig, 2009; 10:44)
Polèmiques amb espanyolistes infiltrats a banda, vull dir que el llibre me l´he llegit en un tres i no res. M´ha agradat molt i he après moltes coses. Gràcies a Patrícia Gabancho i als seus volums "El preu de ser catalans" i "La batalla de l´Estatut", avui sóc un sobiranista convençut que pot defensar amb autoritat i arguments l´opció independentista. Gràcies a l´autora pel seu treball ideològic.
Joan ( Lector ) (06 maig, 2009; 10:39)
Et mano callar perquè les teves paraules ofenen. Dius coses que no són certes i utilitzes un llenguatges ofensiu, especialment per a aquells, comun servidor, que tenim 50 anys o més hi hem sofert els tics de la dictadura espanyolista durant la nostra estapa educativa. Després de trenta anys de democràcia, em provoca vomitera llegir frases del tipus "nación real" o "territorio indivisible" Les coses són o no són en funció de la voluntat popular i no pas d´una suposada definció divina.