Els nostres lectors parlen d'Amberville
09.11.2009
Joan Puigmalet
A finals del segle XIII, al Llibre de les bèsties, Ramon Llull satiritza sobre la vida del seu temps, en especial sobre les relacions de poder, sovint obtingut a través de l'engany i la por, com fa la guineu na Renart. Llull escriu una faula on els protagonistes són animals, però on la narració gira al voltant de passions i febleses humanes.
A principis del segle XXI, a Amberville, Tim Davys (pseudònim) actualitza la faula lul·liana amb nous protagonistes animals (de peluix, en aquest cas), i amb el mateix gust literari per analitzar els fils del poder i com aquests afecten i són afectats per les passions humanes. Davys ho fa mitjançant una novel·la negra, un gènere que, ben treballat, com és el cas, té la virtut de mantenir-nos alerta fins al final. Final en què sovint, com a clímax de l'acció, hi ha la mort d'algun personatge important: la guineu morta pel lleó en el cas de Llull i un (o potser més d'un...) animal de peluix mort per un altre animal de peluix en el cas de Davys. I és que a banda de les diferències evidents entre un apòleg medieval i una història de gàngsters contemporània, o sigui, entre dues obres separades per vuit segles de fer literatura, les dues obres comparteixen l'existència d'un rerefons moral, un missatge sobre el bé i el mal. Ja ho va escriure el doctor il·luminat a la seva sàtira: "Ara es veurà qui venç, si la veritat o la falsedat.